"No vull revel·lar la meva homosexualitat per por a quedar-me sol"
Es fa dir Ricard, ja que no vol que la gent sàpiga qui és, ni tampoc on
viu. No vol que ningú sàpiga la seva condició sexual. Fa poc va fer els 19 anys,
tot i que sembla més gran. No té feina, i fa temps que va decidir no continuar
estudiant. Ha patit molt des que era petit. Ell i jo ens coneixem de tota la
vida, però l’entrevista que em concedeix avui em farà veure que no en sabia
res, del meu amic.
Aquesta entrevista està realitzada des del punt de vista sociològic de l’homofòbia
que han de patir els homosexuals, però també des del respecte i l’estima
personals.
Abans de tot, explicaré la breu història d’en Ricard. Els seus pares van
venir des del sud d’Espanya. La seva infància no va ser fàcil: el seu pare els
va abandonar a la seva mare i a ell quan només tenia 3 anys. No va ser fàcil
per a cap dels dos.
Al col·legi era el nen que rebia totes les burles, el nen de qui tothom es
reia. Va haver de canviar de col·legi diverses vegades, i la seva estància a l’institut
no va ser gaire millor que la de primària.
P: Com creus que va afectar-te el fet de que el teu pare marxés?
R: Em va afectar molt negativament. Sempre he sigut molt insegur, i, el fet
de créixer sense pare, sense algú que m’ensenyés a afaitar-me, o a anar en
bicicleta, ha fet que les meves inseguretats fossin encara més fortes.
P: Creus que aquest fer et va canviar i que si s’hagués quedat, tot hagués
sigut diferent?
R: Sí, definitivament sí. Si hagués tingut al meu costat el meu pare, els
abusos que vaig haver de patir de petit potser no haguessin sigut tan greus.
P: Em parlaves de les inseguretats... alguns psicòlegs creuen que, en els
casos com els teus, l’homosexualitat és en realitat un simple escut per amagar
la falta d’amor patern. Creus que el teu cas és així?
R: No ho crec. L’amor patern és un tipus d’amor, i l’amor que jo sento pels
homes n’és un altre. Però, clar, aquest és el meu cas. Potser hi ha altres nois
que creuen que sí, que en realitat, el que busquen en els homes dels qui s’enamoren
és aquella figura paterna que no han tingut. Però ja et dic que no, en el meu
cas no és així.
P: No vols ni que la teva família ni els teus amics sàpiguen la teva condició
sexual. Per què?
R: Des de ben petit he sigut un d’aquells nens que s’ajunten molt amb les
nenes, i fins i tot fan gestos de dona. Efeminat, podríem dir-ne. Els altres
nens es reien de mi. El menys fort que em deien era mariquita, el més fort ja t’ho pots imaginar... Arribava a casa i
plorava, no entenia el que em passava.
P: No vas queixar-te mai als mestres del què et feien els altres nens?
R: Sí, i tant que ho vaig fer. I a la meva mare. Cap dels dos no va fer res
fins quasi acabar el col·legi. La mare va anar a parlar amb els mestres una
vegada que uns nens em van trencar les ulleres. Eren les quartes que em posava
aquell curs... Els professors li van respondre que no podien fer res si no ho
veien, que jo podia estar inventant-m’ho... I, clar, els altres se n’assabentaven
i em tractaven bé. Fins que el perill passava i tornaven a fer-me el mateix.
P: Imagino que deu ser una situació molt difícil la què vas passar: des de
ben petit no saber amb certesa què és el que et passa, què els hi passa al teu
cap i al teu cor que tenen una guerra constant, i, si a més hi sumes tots els
abusos que vas patir... Però en algun moment, el teu cor i el teu cap van haver
de posar-se d’acord. Quan va ser? Com et vas adonar que eres homosexual?
R: A mi m’havien agradat noies. De fet, jo vaig ser el típic nano que estava
enamorat de la seva millor amiga, i ella ni ho sabia. Però un dia vaig sortir
de gresca amb els amics per què m’havia barallat amb ella i vaig veure més de
la conta. Jo tindria uns 14 anys... Era estiu, i el meu poble s’omple de turistes
per aquestes dates. Recordo que un noi molt guapo es va apropar a mi i va
començar a parlar-me en anglès. A mesura que parlàvem, m’anava agafant la mà, o
m’anava tocant, i a cada contacte seu jo sentia el cor cada vegada més lleuger.
M’agradava, però no de la mateixa manera que la meva millor amiga. Al final de
la nit, com els típics amors d’estiu, ens vam besar, i vaig sentir com si un
gran pes marxés de la meva esquena, del meu cap, del meu cor.
P: I després? Per què m’imagino que no deu ser fàcil reconèixer que no t’agrada
el que la societat considera “normal” i que, fins i tot, alguns s’ho prenen com
una malaltia...
R: No va ser gens fàcil. Vaig tornar al mateix pou que quan era petit. A les
nits plorant, sense dormir, preguntant-me què era el que em passava, per què no
podia ser com els demés. Sabia perfectament la resposta, però no volia
admetre-ho.
P: Finalment ho vas acabar admetent. Vas pensar en dir-ho a la teva mare, als
amics?
R: Hi he pensat milers de vegades. I milers de cops he reunit les forces
suficients per donar el pas. A la mare no cal que li digui. És la meva mare, m’ha
parit, em coneix millor que ningú, i ho sap sense necessitat de que jo obri la
boca per dir-li-ho. Amb els amics és més difícil... En tinc molt pocs, i alguns
d’ells són dels típics que fan comentaris ofensius cap a els homosexuals. A mi
no m’afecten, no me’ls prenc seriosament, però sempre em passa el mateix: quan
aconsegueixo reunir les forces suficients per fer el pas, algun dels meus amics
diu alguna cosa relacionada amb els homosexuals i acabo per decidir no
dir-ho...
P: L’amistat és, sobretot, sinceritat, i en aquest moment no els estàs dient
tota la veritat sobre tu mateix. No creus que en algun moment els hi hauràs de
dir?
R: Sí, sé que més tard o més d’hora hauré de confessar la meva
homosexualitat. Però he passat per moltes coses, sempre he estat sol, i ara que
no estic sol, ara que tinc amics, algú amb qui compartir coses, em fa por que
no sàpiguen acceptar la meva condició sexual i em deixin de banda, tornin a
deixar-me sol...
En Ricard s’emociona. Tinc més preguntes al tinter, però prefereixo deixar
l’entrevista aquí. Crec que amb tot el que m’ha explicat, queda de manifest que,
tot i ser una societat que va molt de moderna i que està molt avançada
tecnològicament, encara té molts endarreriments, conflictes personals, interiors, amb els que
no són com nosaltres o com volem que siguin.
És una societat que margina, que no respecta aquells que tenen uns gustos
sexuals diferents. I, aquesta desigualtat, s’hauria de canviar.
