Anna Rubio

"No vull revel·lar la meva homosexualitat per por a quedar-me sol"

Es fa dir Ricard, ja que no vol que la gent sàpiga qui és, ni tampoc on viu. No vol que ningú sàpiga la seva condició sexual. Fa poc va fer els 19 anys, tot i que sembla més gran. No té feina, i fa temps que va decidir no continuar estudiant. Ha patit molt des que era petit. Ell i jo ens coneixem de tota la vida, però l’entrevista que em concedeix avui em farà veure que no en sabia res, del meu amic.

Aquesta entrevista està realitzada des del punt de vista sociològic de l’homofòbia que han de patir els homosexuals, però també des del respecte i l’estima personals.

Abans de tot, explicaré la breu història d’en Ricard. Els seus pares van venir des del sud d’Espanya. La seva infància no va ser fàcil: el seu pare els va abandonar a la seva mare i a ell quan només tenia 3 anys. No va ser fàcil per a cap dels dos.

Al col·legi era el nen que rebia totes les burles, el nen de qui tothom es reia. Va haver de canviar de col·legi diverses vegades, i la seva estància a l’institut no va ser gaire millor que la de primària.

P: Com creus que va afectar-te el fet de que el teu pare marxés?

R: Em va afectar molt negativament. Sempre he sigut molt insegur, i, el fet de créixer sense pare, sense algú que m’ensenyés a afaitar-me, o a anar en bicicleta, ha fet que les meves inseguretats fossin encara més fortes.

P: Creus que aquest fer et va canviar i que si s’hagués quedat, tot hagués sigut diferent?

R: Sí, definitivament sí. Si hagués tingut al meu costat el meu pare, els abusos que vaig haver de patir de petit potser no haguessin sigut tan greus.

P: Em parlaves de les inseguretats... alguns psicòlegs creuen que, en els casos com els teus, l’homosexualitat és en realitat un simple escut per amagar la falta d’amor patern. Creus que el teu cas és així?

R: No ho crec. L’amor patern és un tipus d’amor, i l’amor que jo sento pels homes n’és un altre. Però, clar, aquest és el meu cas. Potser hi ha altres nois que creuen que sí, que en realitat, el que busquen en els homes dels qui s’enamoren és aquella figura paterna que no han tingut. Però ja et dic que no, en el meu cas no és així.

P: No vols ni que la teva família ni els teus amics sàpiguen la teva condició sexual. Per què?

R: Des de ben petit he sigut un d’aquells nens que s’ajunten molt amb les nenes, i fins i tot fan gestos de dona. Efeminat, podríem dir-ne. Els altres nens es reien de mi. El menys fort que em deien era mariquita, el més fort ja t’ho pots imaginar... Arribava a casa i plorava, no entenia el que em passava.

P: No vas queixar-te mai als mestres del què et feien els altres nens?

R: Sí, i tant que ho vaig fer. I a la meva mare. Cap dels dos no va fer res fins quasi acabar el col·legi. La mare va anar a parlar amb els mestres una vegada que uns nens em van trencar les ulleres. Eren les quartes que em posava aquell curs... Els professors li van respondre que no podien fer res si no ho veien, que jo podia estar inventant-m’ho... I, clar, els altres se n’assabentaven i em tractaven bé. Fins que el perill passava i tornaven a fer-me el mateix.

P: Imagino que deu ser una situació molt difícil la què vas passar: des de ben petit no saber amb certesa què és el que et passa, què els hi passa al teu cap i al teu cor que tenen una guerra constant, i, si a més hi sumes tots els abusos que vas patir... Però en algun moment, el teu cor i el teu cap van haver de posar-se d’acord. Quan va ser? Com et vas adonar que eres homosexual?

R: A mi m’havien agradat noies. De fet, jo vaig ser el típic nano que estava enamorat de la seva millor amiga, i ella ni ho sabia. Però un dia vaig sortir de gresca amb els amics per què m’havia barallat amb ella i vaig veure més de la conta. Jo tindria uns 14 anys... Era estiu, i el meu poble s’omple de turistes per aquestes dates. Recordo que un noi molt guapo es va apropar a mi i va començar a parlar-me en anglès. A mesura que parlàvem, m’anava agafant la mà, o m’anava tocant, i a cada contacte seu jo sentia el cor cada vegada més lleuger. M’agradava, però no de la mateixa manera que la meva millor amiga. Al final de la nit, com els típics amors d’estiu, ens vam besar, i vaig sentir com si un gran pes marxés de la meva esquena, del meu cap, del meu cor.

P: I després? Per què m’imagino que no deu ser fàcil reconèixer que no t’agrada el que la societat considera “normal” i que, fins i tot, alguns s’ho prenen com una malaltia...

R: No va ser gens fàcil. Vaig tornar al mateix pou que quan era petit. A les nits plorant, sense dormir, preguntant-me què era el que em passava, per què no podia ser com els demés. Sabia perfectament la resposta, però no volia admetre-ho.

P: Finalment ho vas acabar admetent. Vas pensar en dir-ho a la teva mare, als amics?

R: Hi he pensat milers de vegades. I milers de cops he reunit les forces suficients per donar el pas. A la mare no cal que li digui. És la meva mare, m’ha parit, em coneix millor que ningú, i ho sap sense necessitat de que jo obri la boca per dir-li-ho. Amb els amics és més difícil... En tinc molt pocs, i alguns d’ells són dels típics que fan comentaris ofensius cap a els homosexuals. A mi no m’afecten, no me’ls prenc seriosament, però sempre em passa el mateix: quan aconsegueixo reunir les forces suficients per fer el pas, algun dels meus amics diu alguna cosa relacionada amb els homosexuals i acabo per decidir no dir-ho...

P: L’amistat és, sobretot, sinceritat, i en aquest moment no els estàs dient tota la veritat sobre tu mateix. No creus que en algun moment els hi hauràs de dir?

R: Sí, sé que més tard o més d’hora hauré de confessar la meva homosexualitat. Però he passat per moltes coses, sempre he estat sol, i ara que no estic sol, ara que tinc amics, algú amb qui compartir coses, em fa por que no sàpiguen acceptar la meva condició sexual i em deixin de banda, tornin a deixar-me sol...

En Ricard s’emociona. Tinc més preguntes al tinter, però prefereixo deixar l’entrevista aquí. Crec que amb tot el que m’ha explicat, queda de manifest que, tot i ser una societat que va molt de moderna i que està molt avançada tecnològicament, encara té molts endarreriments, conflictes personals, interiors, amb els que no són com nosaltres o com volem que siguin.

És una societat que margina, que no respecta aquells que tenen uns gustos sexuals diferents. I, aquesta desigualtat, s’hauria de canviar.